Más sobre el liderazgo en la empresa

L’article que comenta Marc Font al seu blog m’ha semblat molt interessant. Podeu tirar les transparències que parlen de lideratge i motivació i llegir aquest article i fer els comentaris al post de Marc al seu blog, és clar. Aprofito per fer el meu comentari també que, si bé pot semblar una mica metafísic, en realitat no ho és tant.

Un directiu (o directiva empraré el genèric a partir d’ara) és un element del sistema empresa i com a tal s’ha de jutjar des del punt de vista de la seva contribució al millor rendiment de l’empresa. Es a dir, en relació a la contribució als objectius de l’empresa –que no sempre són diners a curt termini-. Així al menys hauria de ser, des d’una visió asèptica, o teòrica.

Ara bé, els directius venen encapsulats sempre a dins d’una cosa que es diu esser humà i, a més a més, gran part de la seva feina té a veure amb dirigir altres empleats de l’empresa que sempre venen encapsulats a dins d’un ser humà –o gaire bé sempre-.

Per que un directiu faci bé la seva feina, considerant-lo a ell i als seus caps exclusivament des del punt de vista asèptic, ha de contemplar la dimensió humana dels empleats que dirigeix, no perquè sigui bona persona, sinó perquè els empleats rendiran millor a l’empresa si es té en compte la seva dimensió humana i aquí és a on intervenen els conceptes de lideratge i de motivació que es veuen a l’assignatura.

Si sortim dels límits del purament teòric i asèptic, un directiu, recordem que ve a dins d’un esser humà, té motivacions i objectius personals (es a dir egoistes) i no sempre han d’estar necessariament alineats amb els objectius de la seva empresa. Per tant, el factor organització és molt rellevant: ha d’introduir processos, normes i mecanismes capaços de satisfer les motivacions egoistes del directiu si manté una conducta que contribueixi positivament als objectius de l’empresa: direcció per objectius, avaluació del rendiment, piràmide de Maslow, ...

Per altra banda es pot introduir un nivell més de complexitat si prenem en consideració que qui avalua al directiu és un altre directiu que també ve tancat a dins d’un esser humà amb totes les seves complexitats egoistes. En resum, un directiu ha de tenir en compte les dimensions humanes –capacitats, interessos, motivacions, ...- dels seus subordinats per obtenir els resultats que siguin millor avaluats pels seus superiors. Els seus superiors avaluaran els seus resultats també com a essers humans egoistes dins d’una organització a millors o pitjors mecanismes d’alineació i tot això ho farà sense perdre de vista que ell també és un esser humà egoista sotmès als mateixos mecanismes. Un bon disseny organitzatiu aconsegueix que amb tot aquest sarau (lo que jo vull i com l’empresa em pot complaure, lo jo crec que els meus caps volen i com puc gestionar la meva feina i dirigir els meus subordinats perquè la empresa els satisfaci i lo que volen els treballadors al meu càrrec i el que puc administrar per que l’empresa els satisfaci) la feina surti més o menys ben feta, s’obtinguin resultats raonablement bons i ningú es deixi l’ànima durant el camí.

A més a més de tot això, hi ha una dimensió de relació purament personal, hi ha gent que et cau bé i gent que et cau malament, però s’ha d’anar amb compte amb barrejar el layer purament personal amb el professional –tot i que es tingui en compte el factor humà-. Si no que s’ho preguntin a Paul Wolfowitz, president del Banc Mundial:

Noticia al País
Noticia a la Vanguardia

Hi ha gent que li deixes bombardejar Irak per provar els nous juguets del Pentàgon, després li dones un carreguet cómode i et prenen el braç

Tot un art!

By the way, l'autor de l'article referit, José Enebral Fernández, és director de continguts de Alta Capacidad, una consultora de RRHH. Seguint el fil, l’article m’ha interessat i a més entretingut, he trobat la pàgina de l’empresa a on els seus consultors i directors publiquen articles, alguns amb títols tant sugerents com ara “¿Duermen las empresas el sueño de la razón?”